Proves PAU

Sèrie 3

Exercici 1:

1.1 El fora de camp és tot allò que no veiem en l'enquadrement però que d'alguna manera o altra forma part de l'escena, ja sigui  perquè la forma de l'enquadrement ens ho suggereixi o perquè ens ho imaginem.

1.2 El pla seqüència és una gravació que es realitza en un sol pla, sense recórrer a l'edició o muntatge. Respecte necessàriament l'espai i el temps, ja que no està fragmentat.

1.3 L'el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat temporal per permetre avançar l'història en funció de les necessitats del guió.

Exercici 2:
OPCIÓ A

2.1 Es tracta d'una imatge panoràmica del port de Barcelona, presa desde l'interior marí de la costa , amb un camí de boies que mostren la profunditat i que arriben a la línia horitzontal delimitada per la costa que, al mateix temps, genera la panoràmica.
En aquesta fotografia abunden les textures amb perfils i ombres, i combinacion de blanc i negre que ofereixen tot al protagonisme de l'imatge a l'skyline de la ciutat.

2.2 La fotografia sembla no haver rebut cap manipulació digital i la manca de llum natural nega la possibilitat d'una il·luminació artificial. Podria deduïr-se que l'objectiu de la càmera amb què s'ha captat l'imatge compta amb una lent angular.

OPCIÓ B

Blancaneu

 

Títol:  Blancanieves                                                                 

Director:  Pablo Berger
Guió: Pablo Berger
Fotografia: Kiko de la Rica (B&N)
Música: Alonso de Villalonga 
País: Espanya
Any: 2012 
Durada: 104 min.






Análisi narratiu

Una versió a "la espanyola" del conte popular dels germans Grimm, folklorica, en blanc i negre i muda, és el que dóna contingut a aquesta pel·lícula.
Carmen una nena innocent a qui la seva família intenta protegir de les desgràcies que la petita viu, acaba demostrant la seva valentia quan, a causa d'una amnèsia s'enfronta a al l'ofici que duu escrit a la sang, ja que com el seu pare, es torera; i descobreix tots els records que l'amnèsia va borrar.

Encare que la pel·lícula sigui muda, el caràcter dels personatges es eflecteix perfectament en cadascún dels seus actes, ja que l'abundància de símbols avancen el que passarà i ajuden a fer-se una idea dels personatges de la història i l'acció en general.

La pel·lícula comença amb tres tragèdies: la mort de la mare, la paràlisi del pare i el seu casament amb la malvada madrastra. La nena, Carmen, viu agena a la situacio dle seu pare, fins que la seva àvia mor i s'ha de mudar al cortijo on la madrastra, Encarna té el control.
La pel·lícual dóna un gir argumental quan Carmen ja és gran i el seu pare mor. LA madrastra ja no ha d'encarregar-se d'ella i l'envia al bosc perquè un dels seus servents la mati, però només la deixa inconcient i amnèsica. Llavors, una companyia de nans toreros la troben i l'adopten, i casualment, ella descobreix el seu talent, el que acaba desenvolupant-se en un tràgic final.



Análisi tècnic

És sorprenent la tècnica que s'ha recuperat i portat des dels anys 20 fins l'actualitat, on la tecnologia cinematogràfica permet fer qualsevol cosa. El tractament del color, al ser blanc i negre, és molt més precís, de manera que un s'adona de la cantitat de matissos d'aquests dos tons, a part del dramatisme que dóna a una pel·lícula així.
Seguint l'estètica anys 20, s'intrudueixen intertítols per aclarir què diuen els personatges. Es segueix la simbologia amb la tendència d'avançar el que passa, cosa que en comptes de decepcionar a l'espectador, fa augmentar l'interès. El recurs als detalls caracteritza motl aquestes pel·lícules, i un altre recurs molt sugerent és l'ús freqüent del fora de camp.

La banda sonora és imprescindible en el cinema mut, aquesta pel·lículan'és un clar exemple. La música, com a ambientació dels espais i de les accions, per anticipar o enfatitzar, pot ser tant diegètica com no diegètica. Els sorolls que poden apareixer i sobretot els silencis, són una part molt important de la banda sonora, que passen desapercebuts en les pel·lícules actuals, però que resalten molt en pel:lícules on no hi ha diàleg sonor.

El cinema soviètic

El cinema soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990.

Aquest tipus de cinema és conseqüència directa de la Revolució d’Octubre, gràcies a la qual el nou govern soviètic reconeixia el cinema com un important mitjà de comunicació de masses. D’aquesta manera es va apostar per una producció de films i formació de cineastes des del propi govern.

Algunes de les principals figures de la primera època  a part d'Eisentein, varen ser directors que han passat a formar part de la història com Lev Kuleshov, Vsevolod Pudovkin o Dziga Vertov.

Tots ells es caracteritzen per un mètode de representació no-natural, basat en l’experimentació i la recerca de construir conceptes amb la utilització del muntatge. Es tracta de films on la subjectivitat cobra una gran importància, ja sigui amb el guió, com en l’enquadrament que fa la càmera. El documentalisme serà un recurs molt utilitzat per tal de plasmar aquesta subjectivitat, a més d’explotar totes les possibilitats expressives del mitjà, aplicant algunes de les idees del constructivisme pictòric.

L’any 1921 encara no trobem a Moscú una sala de projeccions en funcionament i no serà fins a finals del mateix any que s’inauguri oficialment la primera. Dos anys més tard, Moscú ja comptava amb més de 90 sales de cinema.

Tot i aquesta revolució cinematogràfica a la URSS durant els anys 20, no hauríem d’oblidar que les produccions fetes durant aquest període estaven limitades a un règim autoritari. Per aquest motiu, des del govern, es facilitava i s’impulsava la creació de nous films, sempre que aquests estiguessin en consonància amb la política i ideologia oficials.

La música al cinema

La música al cinema, pot actuar de contrapunt i oferir significats que van més enllà d’allò que ens mostra l'imatge. Pot actuar de forma més passiva dins d’una pel·lícula, fent de música de fons (quedant en segon pla), o de forma paral·lela a la imatge. Per tant, la música reforça i explica allò que veiem en pantalla.

Tipus de músiques:

Diagètica:

Surt del propi desenvolupament de les imatges de la pel·lícula. Apareix al guió i es crea des de la preparació del guió. Apareix a l’escena com la part real de la seqüència, provinent d’una Font que veiem a la pantalla (compleix la funció ambiental) i en ocasions serveix per identificar espais concrets, permetent al director economitzar localitzacions.

Incidental: 

zona al marge de les imatges que veiem.

Funcions de la música al cinema:

-Ambientar una historia en un temps i lloc determinat

-Caracteritzar els personatges psicològicament

-Fer de fons musical en un diàleg. (Les coses avorrides passen més ràpid)

-Donar unitat a les escenes (una escena va amb una música i quan aquesta s’acaba, l’escena s’acaba també)

-Delimitar parts de l’obra de pel·lícula (la música acompanya els títols de crèdits.

Selecció i realització de la música

-Original: cançons fetes especialment per a la pel·lícula.

-Cançons ja existents.

Formes de relació entre música i imatge:

Van des del naturalisme, introduccions d’orquestra fins a l’èmfasi retòric.  En escenes planes de dramatisme hi posen una música per reforçar el sentiment. Naturalisme contrari d’èmfasi retòric.

 

 

Cinema fantàstic

El cinema fantàstic respon al gènere cinematogràfic que utilitza trames on juguen un paper important la màgia, la fantasia, criatures inexistents o aventures ubicades en un marc no realista. Neix i s'influencia de la literatura fantàstica.
Els subgèneres predominants són la fantasia èpica, ambientada en un futur multiplanetari o en marcs retrospectius a l'edat mitjana però amb races i mags; el cinema de superherois i el cinema d'aventures on intervenen elements sobrenaturals, normalment enfocat a un públic infantil o juvenil.
L'auge d'aquest gènere va tenir lloc als anys 80 i va viure una revifada en el canvi de segle.

http://www.youtube.com/watch?v=eq2PPFUhfpo  Edward Scissorhands (1990)

http://www.youtube.com/watch?v=mUHSNPfNkIs Alícia al país de les marevelles (1951)

Teoria del projecte del mite de la Caverna

Pluja d'idees

Per començar a treballar aquest projecte audiovisual, primer de tot ens vam plantejar què podia representar millor (en la vida actual) el mite de la caverna de Plató. Vam considerar les següents idees:

1- Fer un ball on hi aparegui una coreografia amb moviments stracatto i una altre amb moviments fluids, representant la descoberta de nous moviments, etc. com el presoner que descobreix la realitat.

2- Representar l'alteració de la realitat mitjançant la televisió i els seus missatges enganyosos.

3-Representar com a enganyosos els missatges polítics i simbolitzar la caverna, on es troben els escèptics que es creuen tot el que diuen sense problema.

Idea per treballar

La idea que ens va convènçer, des d'un principi, va ser la número 3, però després d'analitzar-la bé, vam obtar per desenvolupar la idea número 2 ben treballada.

 Així, vam desglossar els elements de la següent manera: les ombres  projectades pel foc en la caverna del mite, les hem representat com l'informació que rebem a través de la televisió, i com a element del foc em considerat el presentador d'aquests programes televisius; pel que fa el presoner ingenu i escèptic que resta en tot moment  a la caverna, l'ha interpretat l'Ona Plans en un petit menjador atenta en tot moment a la televisió; i, el presoner que aconsegueix sortir de la caverna i després hi retorna per ensenyar els seus nous coneixaments, l'ha representat en Sergi Torrecillas; en el context de manifestant que torna d'una manifestació de la qual a les notícies n'han alterat notablement l'informació dels fets, i li ensenya a l'Ona vídeos gravats per ell mateix per presentar-li la veritable realitat.


Pautes tècniques 

El vídeo comença amb l'escena de l'Ona al sofà mirant la tele atentament; En aquesta escena hem combinat els plans desde darrera del sofà i darrera de la tele. Com a transició, apliquem zoom a la pantalla de televisió i entra el vídeo de la Dana presentant les notícies i dóna pas a les imatges que presenta sobre la manifestació en qüestió. Aquestes imatges acaben en fosc i recuperem l'escena del menjador on s'incorpora en Sergi. En aquesta última escena hem combinat plans en la diagonal de darrera del sofà. En Sergi treu el mòvil per ensenyar-li les imatges reals, tornem a aplicar zoom al mòvil i apareixen les imatges originals de la manifestació amb les que s'acaba el vídeo. 


Ona Plans i Dana Ricart

Anàlisi del film "La parte de los ángeles"

(The Angels’ Share) 2012 

LA PARTE DE LOS ANGELES

Director KEN LOACH
Guión PAUL GALAVERT

Eldirector anglès Ken Loach va seguir una trajectòria com a director de teatre i cinema. Als '70 va començar a fer reportatges crítics; criticava la societat i la política del Regne Unit, fent cinema social.
Barreja tot sovint, el cinema documental amb diversos gèneres.

 
ESCENARIS

El rodatge de "The Angels' Share" es va dur a terme a Glasgow (Sala de justícia, centre de la ciutat, East End), Edimburg (reunió de whisky) i “Balblair Distillery” (Dornoch Firth i les terres altes).

PERSONATGES

 
Els protagonistes són de classes baixes, el director ho fa per mostrar la desigualtat i els problemes socials.
Dins el seu repertori, la majoria d'actors no són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. El director treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.

Robbie..............................PAUL BRANNIGAN
Leonie..............................SIOBHAN REILLY
Harry.................................JOHN HENSHAW
Albert................................GARY MAITLAND
Rhino................................WILLIAM RUANE
Mo ....................................JASMIN RIGGINS
Willy...................................SCOTT DYMOND 
Clancy .............................SCOTT KYLE

TRAMA

A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut ( Luke), se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.

 
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.

ESTRUCTURA i MOVIMENTS DE CÀMERA 

La pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic (in media res) per captar l'atenció de l'espectador. Tot seguit es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals (imitant la identificació dels presos).

 
El 1r acte, després d’haver explicat els seus conflictes, comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora organitzada per l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.

 
En el 2n acte la trama fa un gir degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món. 

 
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles de whisky que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitza un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor. 

 

TEMES

El tema principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de superar les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina. COm a tema, també podem esmentar el conflicte intern que tenen els personatges per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència.

Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie. 

 

Ona Plans i Dana Ricart

Neorealisme

El neorealisme italià és un corrent cinematogràfic que sorgeix després de la 2ª guerra mundial amb l'objectiu de plasmar el dia a dia dels treballadors italians. Per això mateix, en moltes de les produccions neorealistes no participen actors professionals, ni creen decorats ni il·luminacions artificials per tal de reflectir al màxim la realitat.

Això però podria distorsionar-se quan veiem que aquest moviment careix de qualsevol mena de contingut polític. Les seves característiques les podríem diferenciar en dos principis:

Com a principis teorics podem considerar:

1. Es vol donar al cinema un nou esperit democràtic i apropar el mitjà a la gent del carrer.
2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l'hora de realitzar judicis morals.
3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país.
4. Una barreja de cristianisme i marxista humanista.
5. Donen més importància a les emociones que al plantejament d'esquemes ideològics.

I com a principis estètics:

 

1. Evitar les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs en que es vegi reflectida la dura realitat dels seus protagonistes.
2. Opta per una estètica documental
3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
4. Utilització d'actors no professionals per als papers principals.
5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
6. Deixen de banda l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure.

Es considera que la primera obra neorealista és Ossessione (1942) de Luchino Visconti. Aquest film està basat en una novel·la negra d'origen estatunidenc en que es veuen les influències de l'autor francès Jean Renoir.

L'obra neorealista per excel·lència és Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, amb guió de Federico Fellini. No és, però, la més important, hi ha d'altres com les realitzades per Vittorio de Sica, El lladre de bicicletes (1948), Umberto D (1952), Sciuscià (1946). En el cas de De Sica, la seva obra El lladre de bicicletes és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.

 

 

http://www.youtube.com/watch?v=rb1FxFyNP70

 
 

Ressenya de la película "El professor Lazhar"

PROFESSOR LAZHAR

Direcció: Philippe Falardeau.
Intérprets: Mohamed Fellag, Sophie Nélisse, Émilen Néron, Danielle Proulx, Seddik Benslimane.
Génere: drama.
Ubicació: Canadà, any 2011
Durada: 94 minuts
Títol original: Monsieur Lazhar





- ANÀLISI NARRATIU

Una professora d'escola, adorada per la gran majoria del seu alumnat es suïcida penjant-se en la mateixa classe. Després de la consternació per part del centre, dels pares i dels alumnes sobretot, a la directora se li presenta l'oportunitat de contractar ràpidament un substitut per aquesta, Bachir Lazhar. Ella no sap però, que aquest no és professor sinó que és un immigrant algerià que estava lluitant amb la justícia per poder legalitzar els seus papers a Montréal, havent fugit d'Algèria amenaçat de mort i després que matessin a la seva dona i els seus dos fills. Tot i la seva ignorància en la professió, Lazhar acaba establint certs lligams amb els seus alumnes i sobretot amb la nena protagonista, que comparteix aquest paper amb un altre nen perquè els dos veuen la imatge de la professora penjada a l'aula. La nena intenta trencar tota mena de tabús sobre la mort, i això sense que ella ho sàpiga va de meravella per al passat dolorós i desconegut del seu professor. La nena no es cansa d'assenyalar el seu company com a culpable de la mort de l'adorada mestra per un conflicte que ell havia tingut amb aquesta uns quants mesos enrere fins que el nen acaba explotant al mig de la classe i traient tot el pes moral que duia a sobre, desfogant-se amb el recolzament de Bachir Lazhar.

La pel·lícula consta d'una estructura circular i hi trobem tota mena de paral·lelismes, com el de l'abraçada entre la professora morta i el nen violent que la nena protagonista ens dóna a conèixer i l'abraçada de l'última escena de la pel·lícula entre la nena i el professor Lazhar que sense que ella ho sàpiga també a trobat recolzament en la seva alumna.

El suïcidi de la professora desencadena les trames argumentals tot i que algun dels papers dels personatges pot resultar més important que cap trama argumental en sí. Podríem dir doncs, que el film segueix el tipus narratiu de Bildungsroman en que els personatges principals evolucionen, creixen i maduren a partir de certes experiències vitals que pateixen en la mateixa pel·lícula.

Aquesta pel·lícula no té un tema concret sinó que en toca varis com la relació alumne - professor, la immigració, les diferències culturals, crítica contra el sistema educatiu, la mort, la violència, relació pares- alumnes i, conseqüentment, pares - professors, etc. 
Molts d'aquests temes i sobretot la gran quantitat de crítica social s'introdueixen subtilment en les trames argumentals.

El film segueix varies històries paral·leles al mateix temps, però no fa salts en el temps així que podriem considerar-lo lineal en aquest aspecte.

Està rodat a Montréal, Canadà en una època de tardor - hivern. S'aprecien varis exteriors de la ciutat com carrers o varis parcs coneguts. Principalment, però l'acció té lloc en escenaris interiors: aules i despatxos de l'escola, cases de professors i d'alumnes, jutjats, etc. 

- ANÀLISI TÈCNIC O FÍLMIC

La gravació d'aquesta pel·lícula engloba molts plans diferents, tan tancat com oberts o tan expressius com descriptius. Hi ha plans molt interessants com els de l'escena en què fan les fotos de classe i les fotos individuals, en les individuals els nens fixen la mirada a camera i trenquen la quarta paret que anomenem en teatre, la barrera entre ells i els espectadors.

Segueix un punt de vista subjectiu i els angles són variats, hi predominen força els contrapicats perquè al ser nens dos dels protagonistes la càmera agafa una visió des de la seva alçada.

El punt de vista predominant és el subjectiu, reforçant l’importancia de conèixer els personatges. Com que dos dels protagonistes són nens, la càmera té una visió a la seva alçada.

Trobem diferents angles, on destaquen els contrapicats, degut principalment a l’alçada dels nens. Practiquen a més, la tècnica de steadycam, recurs que consisteix en situar una càmera agafada al cos o les mans, formant part de l'escena.

La pel·lícula presenta diferents anticipacions i compliments, ens presenten escenes que a priori no s'entenen però que més endavant es contextualitzen i prenen sentit. 

El ritme és bastant ràpid i els plans solen ser curts.

Destaca un gran símbol visual, la direcció dona molta importància als colors i amplificant-ne el sentit. El blanc i el blau, com a colors freds simbolitzen el dolor, la tristor interna i la suposada incomoditat; i el taronja com a color càlid trenca tabús i representa l'amor, la valentia i les emocions sense repressió.

- ANÀLISI DE SENTIT

"El professor Lazhar" ha estat molt ben catalogada com a drama pedagògic. Es mostra l'altre cara dels nens a part de la coneguda innocència, es mostra la increíble i irracional maduresa amb la que els nens poden afrontar les desgràcies inesperades. I com conscientment deixen que els adults els facin superar-ho, arraconants-ho o bé, com el professor Lazhar en aquesta pel·lícula, afrontant-ho i convivint-hi dia a dia, fins que es converteixi en una enyorança menys dolorosa.

Anàlisi d'un anunci dolent. 

Aquest spot anuncia un iogurt batut que actua contra el colesterol.

En el vídeo abunden els canvis de pla i ho fan de manera ràpida, com el ritme general de l'anunci.
Per començar en l'anunci divideixen una família en dues parts: la mare i la filla gran preocupades per el colesterol del pare; i el pare, acompanyat se suposa que incondicionalment per la filla petita. Els plans que hi ha són principalment generals, però es redueixen a americans o migs quan parla el Vicente del Bosque i quan el pare en fa cas.
Aquest anunci fa servir un argument d'autoritat, interpretat per Vicente del Bosque, entrenador de la selecció espanyola de futbol. L'anunci vol demostrar que un pare de família no li fa cas a aquesta seva a l'hora de preocupar-se pel seu colesterol, però només amb la primera afirmació del conegut entrenador en 3 segons l'home ja mostra un convenciment absolut del que li està demanant.
Després d'això fan una petita explicació una mica més tècnica explicant a l'espectador els riscs que córrer el seu cor si no pren aquest producte.
A part d'aquest petit i cínic incís, no fan cap referència més tècnica, científica o pràctica sobre el producte en l'spot, es limiten simplement en posar dues afirmacions per escrit i en lletra minúscula a la part inferior de la pantalla.
Així doncs, l'anunci conclou amb un primer pla de Vicente del Bosque dient-li a aquest pare de família afectat pel colesterol que ha de posar de la seva part i assumeix que això vol dir prendre un "danacol" cada dia. L'anunci acaba amb un pla general de la família amb el famós seleccionador dient que aquest producte és el més recomanat i en fa esmena un altre cop per escrit i en lletra minúscula a la part inferior esquerra de la pantalla que combinat amb el color de fons és d'allò més difícil de llegir.

http://www.youtube.com/watch?v=lpMzwpdbQoA

FREE CINEMA

El Free Cinema va ser un moviment cinematogràfic que va sorgir als anys 50 al Regne Unit en contra del conformisme de la producció comercial. Va durar fins, aproximadament, el 1960. Va nèixer gràcies a uns joves que van crear aquest moviment independent amb la influència de la Nouvelle Vague francesa i amb el recolzament de l'Institut Britànic de Cinema.

Es caracteritza bàsicament plasmant escenes quotidianes d'una manera realista en el cinema de ficció i documental, actuant així com a crítica a la artificialitat de Hollywood i del cinema britànic del moment i busca empatitzar amb les persones anònimes de la societat deixant de banda els esteriotips.

Aquest cinema no es rodava en grans estudis, era rodat amb un petit equip i així el cost resultava molt baix, inferior al d'un simple noticiari. Com a bandes sonores utilitzaven música jazz.

Les pel·lícules més importants són les següents:

- O Dreamland: que és un estudi sobre els visitants d'un parc temàtic.
- Together: és l'història d'una parella de sordmuts.
- Momma don't allow: és un relat sobre uns joves que passen la nit a un club de jazz.

Aquestes pel·lícules destaquen per un fort inconformisme social, una crítica a la burgesia i a la societat en general amb un rerefents d'ironia i amargura. A més, demanen un cinema autènticament independent.

Tot i que el corrent va acabar al 1960, la influència del Free Cinema mai ha desaparegut del cinema britànic i encara ara alguns directors anglesos agafen trets característics d'aquest moviment cinematogràfic.

Projecte de vídio

Després del projecte de "Besat en petons" he començat un nou projecte de vídio amb la Jana García Martí. Aquest cop, però, no hem fet un curtmetratge com ha fet molta gent sinó que per trencar tòpics hem optat per editar un vídio presentant un dels projectes. Així doncs, el nostre projecte és la creació del making of del vídio de l'Ariadna Jordà i l'Andrea Herrera. Hem fet tota mena de grabacions sobre les seves, on es veu com ho preparen tot, com donen ordres i com ho posen en pràctica. A part, hem entrevistat a les autores del curt i li hem fet alguna que altre pregunta a la col.laboradora. El vídio l'editarem amb el programa que més hem treballat, el Vegas i hi posarem una base de fons de Neydz titulada Vendetta.

Valoració del projecte de la meva casa ideal.

Quan vaig començar el meu projecte em vaig centrar molt en l'àmbit tècnic i/o pràctic; en com volia que fos la casa, per dins, per fora, on la volia ubicar, etc. És per això que quan em van dir d'escriure un relat a partir del que tenia no em vaig inspirar gaire i vaig haver de recórrer a un recurs que utilitzo sovint que consisteix en explicar una rutina d'anys propers o passats, però amb l'entorn de la meva vida actual. No em sento gens orgullosa del meu relat, potser és cert que la presentació era original i poc comuna però el que es la història en si no m'agrada gaire. Si no m'hagués vist tan apurada probablement hagués intentat sortir dels meus tòpics literaris i provar algo molt més fictici i fantasiós.

Sophie Calle, biographie

Sophie Calle est une artiste française née en 1953. L'objet principal de son oeuvre est l'intimité et d'une manière particulière propre la leur, pour cela il utilise une grande diversité de moyens de registre comme des livres, des photographies, des vidéos, des films ou des performances.
Il s'agit d'une artiste conceptuelle qui après avoir voyagé en bonne partie du monde est revenue à Paris en 1979. À la fin des années il présente sa première série de photographies, elle même a décrit le projet Ils dormeurs de la forme suivante : "J'ai demandé à quelques personnes de me fournir quelques heures de sommeil. Venir à dormir à mon lit. Se permettre de photographier. Répondre à quelques questions. J'ai proposé à chacun un séjour d'environ huit heures, celle-là d'un sommeil normal. J'ai contacté par téléphone 45 personnes : ignorés dont les noms m'avaient été suggérés par des connaissances communes, amies et des habitants du quartier appelés pour dormir le jour, (...) Ma chambre avait à constituer un espace constamment occupé durant 8 jours, en se succédant les dormants aux intervalles réguliers. (...) l'occupation du lit a commencé le 1 avril 1979 à 17 heures et a pris fin le lundi 9 avril de 1979 à 10 heures, 28 dormants ils se sont succédés. Certains se sont croisés (...) Un jeu propre de lit était à sa disposition

La meva casa ideal la he situat en un indret tranquil, amb camp i bosc al voltant però que no estigui tampoc gairé lluny de la platja.Al mig del camp hi trobem un llac molt gran que queda just a un costat de la casa. Ha d'estar apartada però amb accés fàcil a la ciutat o civilització dels voltants.
La casa consta de dues plantes. A la planta baixa hi haurà una paret, que abarca el menjador/sala d'estar i la cuina (que és d'estil americà) que serà completament de vidre i donarà al jardí. Seria més o menys com això:
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgF2v2w_ELBiN8pChgCV5B0PpeSn7hLExzZoYRR7oO_zoCq7EuddUVu_WyFZdinIsmU61xwqPPUWheexTOaiML8UZhWXyTiMlaGTWfTEPPHB4tied9M3jzwFNJakRsPh4ajvtdVXZGC9mE9/s1600-h/Casa+Valsamakis+002.jpg  però sense separació entre vidre i vidre perquè dongui la sensació de que és tot una gran finestra.
A més el sostre de tota la planta baixa vull que sigui molt alt, com els de edificis antics com aquest: http://imganuncios.mitula.net/piso_en_venta_en_girona_centre_pisos_girona_93382125364528915.jpg però decorat amb l'estil modern - contemporani que es representarà en la casa.
La cuina estarà doncs dins l'habitacle de la sala d'estar i estarà encarada a la paret-finestra amb la barra americana que gira cap al menjador, potser amb un petit mur que marqui la diferència, molt semblant a aquesta:
http://www.kvik.es/es-ES/Cocina/Cocina-Foresta
A la casa hi hauran dos lavabos. Al gran hi haurà la banyera, que estarà al costat de la finestra, com aquesta:
http://www.decorablog.com/decoracion-oriental-en-el-cuarto-de-bano/ tot i que el lavabo serà d'estil més oriental la pica serà una d'estil zen, aquesta:

Ressenya - Museu de granollers

Alta Mongòlia - Salvador Dalí

Aquesta obra va tenir lloc el 19 d'agost de 1974 a la plaça de la Porxada de Granollers, on Salvador Dalí havia preparat el seu happening. Aquest consistia en 20 persones (tot i la crida a les masses feta per Dalí) vestides de xinesos amb sis bidons de pintura dels que surtien unes mànegues que utilitzarien per pintar unes teles seguint les ordres telapàtiques del autor, que també s'havia plantejat fer-los ballar una sardana però l'excés de públic va impossibilitar per complet aquesta activitat.
Tot i això els participants van desobeïr les ordres de Dalí i el veritable happening va començar quan aquests van començar a ruixar al nombrós públic amb la pintura.
Jo crec que dins del surrealisme de Dalí en aquesta obra volia utilitzar un recurs que es començava a veure molt en l'època: l'escàndol. Escandalitzar a la gent proposant-los-hi una activitat o expressió diferent, en certa manera diria que ho va aconseguir tot i moure poca gent com a participant l'obra es va convertir en un espectacle de masses i moltíssima gent s'hi va acostar. Tot i això tinc clar que ell volia que fós una obra seva i no una simple manifestació de tot aquell que es sentia desplaçat en la societat, ja que quan el tema del happening va girar per complet ell va marxar passant desapercebut entre la massa. Crec que volia sorprendre a la gent però mostrant una mena de poder seu, és a dir donant-se més importància a ell que no pas en el moviment en general.

Ressenyes Macba

1a ressenya:
De l'exposició "En el laberint" d'Àngels Ribé amb obres datades desde 1969 fins a 1984.
Aquesta obra són 26 fotografies, que consideraríem d'art contemporani efímer, on hi surt un fragment d'un tub de conducció d'aire per avions en el fons d'un parc infantil i es veu quin ús li fan els diferents nens que passen i el veuen.

Per mi, és una manera de representar la imaginació dels nens ja que cadascú utilitza el tub com prefereix, cadascú se'l imagina d'una forma diferent i ha aconseguit que en les fotografies s'hi refliexi molt bé. Crec a més a més, que a fet bé en triar una estructura com la d'un tub perquè dóna molt joc, i el fet de situar-lo en un parc també és un tret a tenir en compte perquè els nens probablament li hagin trobat més funcions que no pas els adults, és a dir que per mi la barreja entre l'element i el context és molt encertat.

Acció al parc, es una obra que es va publicar l'any 1969 igual que Laberint, l'obra que dóna títol a l'exposició. L'artista Ángels Ribé s'havia traslladat a París i va ser llavors quan va començar a desenvolupar el seu interès per l'art.

Pluja d'idees

- Una de les primeres idees que m'han sorgit ha sigut la de convertir l'edifici en un conjunt de llibres ben ordenats verticalment, però busquen imatges he preferit plantejar-m'ho com una pila de llibres mal colocats l'un sobre l'altre horitzontalment.
- També me plantejat aprofitar l'estructura i representar-lo com una mini cadena i  aprofitar els blocs que té a banda i banda per representar el alteveus i demés.

Reenquadrament

                     Fotografia original

                                                          











                    Primer reenquadrament

                 Segon reenquadrament    

                     Tercer reenquadrament

     Quart reenquadrament

Guió storybord

El barret màgic

Hi havia un home que tenia una vida molt normal i aburrida, fins que un dia es va llevar i va sortir al carrer, on va trobar un barret que li cridava molt l'atenció.

Per això, si va acostar i va descobrir que aquell no era un barret convencional. Es va adonar que el barret era una porta tridimensional d'on sortien objectes impressionants. Llavors va ser conscient de que aquell barret, mig tirat al bell mig de la plaça, era molt poderós i que li aniria molt bé per millorar la seva desgraciada vida. Així doncs, va decidir agafar-lo i emportar-se'l, i se'l va posar per disimular. I va ser llavors quan va descobrir que el que creia una porta tridimensional era un forat negre que se'l acabava d'empassar.