Anàlisi del film "La parte de los ángeles"

(The Angels’ Share) 2012 

LA PARTE DE LOS ANGELES

Director KEN LOACH
Guión PAUL GALAVERT

Eldirector anglès Ken Loach va seguir una trajectòria com a director de teatre i cinema. Als '70 va començar a fer reportatges crítics; criticava la societat i la política del Regne Unit, fent cinema social.
Barreja tot sovint, el cinema documental amb diversos gèneres.

 
ESCENARIS

El rodatge de "The Angels' Share" es va dur a terme a Glasgow (Sala de justícia, centre de la ciutat, East End), Edimburg (reunió de whisky) i “Balblair Distillery” (Dornoch Firth i les terres altes).

PERSONATGES

 
Els protagonistes són de classes baixes, el director ho fa per mostrar la desigualtat i els problemes socials.
Dins el seu repertori, la majoria d'actors no són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. El director treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.

Robbie..............................PAUL BRANNIGAN
Leonie..............................SIOBHAN REILLY
Harry.................................JOHN HENSHAW
Albert................................GARY MAITLAND
Rhino................................WILLIAM RUANE
Mo ....................................JASMIN RIGGINS
Willy...................................SCOTT DYMOND 
Clancy .............................SCOTT KYLE

TRAMA

A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut ( Luke), se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.

 
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.

ESTRUCTURA i MOVIMENTS DE CÀMERA 

La pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic (in media res) per captar l'atenció de l'espectador. Tot seguit es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals (imitant la identificació dels presos).

 
El 1r acte, després d’haver explicat els seus conflictes, comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora organitzada per l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.

 
En el 2n acte la trama fa un gir degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món. 

 
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles de whisky que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitza un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor. 

 

TEMES

El tema principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de superar les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina. COm a tema, també podem esmentar el conflicte intern que tenen els personatges per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència.

Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie. 

 

Ona Plans i Dana Ricart

Neorealisme

El neorealisme italià és un corrent cinematogràfic que sorgeix després de la 2ª guerra mundial amb l'objectiu de plasmar el dia a dia dels treballadors italians. Per això mateix, en moltes de les produccions neorealistes no participen actors professionals, ni creen decorats ni il·luminacions artificials per tal de reflectir al màxim la realitat.

Això però podria distorsionar-se quan veiem que aquest moviment careix de qualsevol mena de contingut polític. Les seves característiques les podríem diferenciar en dos principis:

Com a principis teorics podem considerar:

1. Es vol donar al cinema un nou esperit democràtic i apropar el mitjà a la gent del carrer.
2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l'hora de realitzar judicis morals.
3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país.
4. Una barreja de cristianisme i marxista humanista.
5. Donen més importància a les emociones que al plantejament d'esquemes ideològics.

I com a principis estètics:

 

1. Evitar les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs en que es vegi reflectida la dura realitat dels seus protagonistes.
2. Opta per una estètica documental
3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
4. Utilització d'actors no professionals per als papers principals.
5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
6. Deixen de banda l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure.

Es considera que la primera obra neorealista és Ossessione (1942) de Luchino Visconti. Aquest film està basat en una novel·la negra d'origen estatunidenc en que es veuen les influències de l'autor francès Jean Renoir.

L'obra neorealista per excel·lència és Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, amb guió de Federico Fellini. No és, però, la més important, hi ha d'altres com les realitzades per Vittorio de Sica, El lladre de bicicletes (1948), Umberto D (1952), Sciuscià (1946). En el cas de De Sica, la seva obra El lladre de bicicletes és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.

 

 

http://www.youtube.com/watch?v=rb1FxFyNP70

 
 

Ressenya de la película "El professor Lazhar"

PROFESSOR LAZHAR

Direcció: Philippe Falardeau.
Intérprets: Mohamed Fellag, Sophie Nélisse, Émilen Néron, Danielle Proulx, Seddik Benslimane.
Génere: drama.
Ubicació: Canadà, any 2011
Durada: 94 minuts
Títol original: Monsieur Lazhar





- ANÀLISI NARRATIU

Una professora d'escola, adorada per la gran majoria del seu alumnat es suïcida penjant-se en la mateixa classe. Després de la consternació per part del centre, dels pares i dels alumnes sobretot, a la directora se li presenta l'oportunitat de contractar ràpidament un substitut per aquesta, Bachir Lazhar. Ella no sap però, que aquest no és professor sinó que és un immigrant algerià que estava lluitant amb la justícia per poder legalitzar els seus papers a Montréal, havent fugit d'Algèria amenaçat de mort i després que matessin a la seva dona i els seus dos fills. Tot i la seva ignorància en la professió, Lazhar acaba establint certs lligams amb els seus alumnes i sobretot amb la nena protagonista, que comparteix aquest paper amb un altre nen perquè els dos veuen la imatge de la professora penjada a l'aula. La nena intenta trencar tota mena de tabús sobre la mort, i això sense que ella ho sàpiga va de meravella per al passat dolorós i desconegut del seu professor. La nena no es cansa d'assenyalar el seu company com a culpable de la mort de l'adorada mestra per un conflicte que ell havia tingut amb aquesta uns quants mesos enrere fins que el nen acaba explotant al mig de la classe i traient tot el pes moral que duia a sobre, desfogant-se amb el recolzament de Bachir Lazhar.

La pel·lícula consta d'una estructura circular i hi trobem tota mena de paral·lelismes, com el de l'abraçada entre la professora morta i el nen violent que la nena protagonista ens dóna a conèixer i l'abraçada de l'última escena de la pel·lícula entre la nena i el professor Lazhar que sense que ella ho sàpiga també a trobat recolzament en la seva alumna.

El suïcidi de la professora desencadena les trames argumentals tot i que algun dels papers dels personatges pot resultar més important que cap trama argumental en sí. Podríem dir doncs, que el film segueix el tipus narratiu de Bildungsroman en que els personatges principals evolucionen, creixen i maduren a partir de certes experiències vitals que pateixen en la mateixa pel·lícula.

Aquesta pel·lícula no té un tema concret sinó que en toca varis com la relació alumne - professor, la immigració, les diferències culturals, crítica contra el sistema educatiu, la mort, la violència, relació pares- alumnes i, conseqüentment, pares - professors, etc. 
Molts d'aquests temes i sobretot la gran quantitat de crítica social s'introdueixen subtilment en les trames argumentals.

El film segueix varies històries paral·leles al mateix temps, però no fa salts en el temps així que podriem considerar-lo lineal en aquest aspecte.

Està rodat a Montréal, Canadà en una època de tardor - hivern. S'aprecien varis exteriors de la ciutat com carrers o varis parcs coneguts. Principalment, però l'acció té lloc en escenaris interiors: aules i despatxos de l'escola, cases de professors i d'alumnes, jutjats, etc. 

- ANÀLISI TÈCNIC O FÍLMIC

La gravació d'aquesta pel·lícula engloba molts plans diferents, tan tancat com oberts o tan expressius com descriptius. Hi ha plans molt interessants com els de l'escena en què fan les fotos de classe i les fotos individuals, en les individuals els nens fixen la mirada a camera i trenquen la quarta paret que anomenem en teatre, la barrera entre ells i els espectadors.

Segueix un punt de vista subjectiu i els angles són variats, hi predominen força els contrapicats perquè al ser nens dos dels protagonistes la càmera agafa una visió des de la seva alçada.

El punt de vista predominant és el subjectiu, reforçant l’importancia de conèixer els personatges. Com que dos dels protagonistes són nens, la càmera té una visió a la seva alçada.

Trobem diferents angles, on destaquen els contrapicats, degut principalment a l’alçada dels nens. Practiquen a més, la tècnica de steadycam, recurs que consisteix en situar una càmera agafada al cos o les mans, formant part de l'escena.

La pel·lícula presenta diferents anticipacions i compliments, ens presenten escenes que a priori no s'entenen però que més endavant es contextualitzen i prenen sentit. 

El ritme és bastant ràpid i els plans solen ser curts.

Destaca un gran símbol visual, la direcció dona molta importància als colors i amplificant-ne el sentit. El blanc i el blau, com a colors freds simbolitzen el dolor, la tristor interna i la suposada incomoditat; i el taronja com a color càlid trenca tabús i representa l'amor, la valentia i les emocions sense repressió.

- ANÀLISI DE SENTIT

"El professor Lazhar" ha estat molt ben catalogada com a drama pedagògic. Es mostra l'altre cara dels nens a part de la coneguda innocència, es mostra la increíble i irracional maduresa amb la que els nens poden afrontar les desgràcies inesperades. I com conscientment deixen que els adults els facin superar-ho, arraconants-ho o bé, com el professor Lazhar en aquesta pel·lícula, afrontant-ho i convivint-hi dia a dia, fins que es converteixi en una enyorança menys dolorosa.

Anàlisi d'un anunci dolent. 

Aquest spot anuncia un iogurt batut que actua contra el colesterol.

En el vídeo abunden els canvis de pla i ho fan de manera ràpida, com el ritme general de l'anunci.
Per començar en l'anunci divideixen una família en dues parts: la mare i la filla gran preocupades per el colesterol del pare; i el pare, acompanyat se suposa que incondicionalment per la filla petita. Els plans que hi ha són principalment generals, però es redueixen a americans o migs quan parla el Vicente del Bosque i quan el pare en fa cas.
Aquest anunci fa servir un argument d'autoritat, interpretat per Vicente del Bosque, entrenador de la selecció espanyola de futbol. L'anunci vol demostrar que un pare de família no li fa cas a aquesta seva a l'hora de preocupar-se pel seu colesterol, però només amb la primera afirmació del conegut entrenador en 3 segons l'home ja mostra un convenciment absolut del que li està demanant.
Després d'això fan una petita explicació una mica més tècnica explicant a l'espectador els riscs que córrer el seu cor si no pren aquest producte.
A part d'aquest petit i cínic incís, no fan cap referència més tècnica, científica o pràctica sobre el producte en l'spot, es limiten simplement en posar dues afirmacions per escrit i en lletra minúscula a la part inferior de la pantalla.
Així doncs, l'anunci conclou amb un primer pla de Vicente del Bosque dient-li a aquest pare de família afectat pel colesterol que ha de posar de la seva part i assumeix que això vol dir prendre un "danacol" cada dia. L'anunci acaba amb un pla general de la família amb el famós seleccionador dient que aquest producte és el més recomanat i en fa esmena un altre cop per escrit i en lletra minúscula a la part inferior esquerra de la pantalla que combinat amb el color de fons és d'allò més difícil de llegir.

http://www.youtube.com/watch?v=lpMzwpdbQoA

FREE CINEMA

El Free Cinema va ser un moviment cinematogràfic que va sorgir als anys 50 al Regne Unit en contra del conformisme de la producció comercial. Va durar fins, aproximadament, el 1960. Va nèixer gràcies a uns joves que van crear aquest moviment independent amb la influència de la Nouvelle Vague francesa i amb el recolzament de l'Institut Britànic de Cinema.

Es caracteritza bàsicament plasmant escenes quotidianes d'una manera realista en el cinema de ficció i documental, actuant així com a crítica a la artificialitat de Hollywood i del cinema britànic del moment i busca empatitzar amb les persones anònimes de la societat deixant de banda els esteriotips.

Aquest cinema no es rodava en grans estudis, era rodat amb un petit equip i així el cost resultava molt baix, inferior al d'un simple noticiari. Com a bandes sonores utilitzaven música jazz.

Les pel·lícules més importants són les següents:

- O Dreamland: que és un estudi sobre els visitants d'un parc temàtic.
- Together: és l'història d'una parella de sordmuts.
- Momma don't allow: és un relat sobre uns joves que passen la nit a un club de jazz.

Aquestes pel·lícules destaquen per un fort inconformisme social, una crítica a la burgesia i a la societat en general amb un rerefents d'ironia i amargura. A més, demanen un cinema autènticament independent.

Tot i que el corrent va acabar al 1960, la influència del Free Cinema mai ha desaparegut del cinema britànic i encara ara alguns directors anglesos agafen trets característics d'aquest moviment cinematogràfic.

Projecte de vídio

Després del projecte de "Besat en petons" he començat un nou projecte de vídio amb la Jana García Martí. Aquest cop, però, no hem fet un curtmetratge com ha fet molta gent sinó que per trencar tòpics hem optat per editar un vídio presentant un dels projectes. Així doncs, el nostre projecte és la creació del making of del vídio de l'Ariadna Jordà i l'Andrea Herrera. Hem fet tota mena de grabacions sobre les seves, on es veu com ho preparen tot, com donen ordres i com ho posen en pràctica. A part, hem entrevistat a les autores del curt i li hem fet alguna que altre pregunta a la col.laboradora. El vídio l'editarem amb el programa que més hem treballat, el Vegas i hi posarem una base de fons de Neydz titulada Vendetta.

Valoració del projecte de la meva casa ideal.

Quan vaig començar el meu projecte em vaig centrar molt en l'àmbit tècnic i/o pràctic; en com volia que fos la casa, per dins, per fora, on la volia ubicar, etc. És per això que quan em van dir d'escriure un relat a partir del que tenia no em vaig inspirar gaire i vaig haver de recórrer a un recurs que utilitzo sovint que consisteix en explicar una rutina d'anys propers o passats, però amb l'entorn de la meva vida actual. No em sento gens orgullosa del meu relat, potser és cert que la presentació era original i poc comuna però el que es la història en si no m'agrada gaire. Si no m'hagués vist tan apurada probablement hagués intentat sortir dels meus tòpics literaris i provar algo molt més fictici i fantasiós.