Proves PAU

Sèrie 3

Exercici 1:

1.1 El fora de camp és tot allò que no veiem en l'enquadrement però que d'alguna manera o altra forma part de l'escena, ja sigui  perquè la forma de l'enquadrement ens ho suggereixi o perquè ens ho imaginem.

1.2 El pla seqüència és una gravació que es realitza en un sol pla, sense recórrer a l'edició o muntatge. Respecte necessàriament l'espai i el temps, ja que no està fragmentat.

1.3 L'el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat temporal per permetre avançar l'història en funció de les necessitats del guió.

Exercici 2:
OPCIÓ A

2.1 Es tracta d'una imatge panoràmica del port de Barcelona, presa desde l'interior marí de la costa , amb un camí de boies que mostren la profunditat i que arriben a la línia horitzontal delimitada per la costa que, al mateix temps, genera la panoràmica.
En aquesta fotografia abunden les textures amb perfils i ombres, i combinacion de blanc i negre que ofereixen tot al protagonisme de l'imatge a l'skyline de la ciutat.

2.2 La fotografia sembla no haver rebut cap manipulació digital i la manca de llum natural nega la possibilitat d'una il·luminació artificial. Podria deduïr-se que l'objectiu de la càmera amb què s'ha captat l'imatge compta amb una lent angular.

OPCIÓ B

Blancaneu

 

Títol:  Blancanieves                                                                 

Director:  Pablo Berger
Guió: Pablo Berger
Fotografia: Kiko de la Rica (B&N)
Música: Alonso de Villalonga 
País: Espanya
Any: 2012 
Durada: 104 min.






Análisi narratiu

Una versió a "la espanyola" del conte popular dels germans Grimm, folklorica, en blanc i negre i muda, és el que dóna contingut a aquesta pel·lícula.
Carmen una nena innocent a qui la seva família intenta protegir de les desgràcies que la petita viu, acaba demostrant la seva valentia quan, a causa d'una amnèsia s'enfronta a al l'ofici que duu escrit a la sang, ja que com el seu pare, es torera; i descobreix tots els records que l'amnèsia va borrar.

Encare que la pel·lícula sigui muda, el caràcter dels personatges es eflecteix perfectament en cadascún dels seus actes, ja que l'abundància de símbols avancen el que passarà i ajuden a fer-se una idea dels personatges de la història i l'acció en general.

La pel·lícula comença amb tres tragèdies: la mort de la mare, la paràlisi del pare i el seu casament amb la malvada madrastra. La nena, Carmen, viu agena a la situacio dle seu pare, fins que la seva àvia mor i s'ha de mudar al cortijo on la madrastra, Encarna té el control.
La pel·lícual dóna un gir argumental quan Carmen ja és gran i el seu pare mor. LA madrastra ja no ha d'encarregar-se d'ella i l'envia al bosc perquè un dels seus servents la mati, però només la deixa inconcient i amnèsica. Llavors, una companyia de nans toreros la troben i l'adopten, i casualment, ella descobreix el seu talent, el que acaba desenvolupant-se en un tràgic final.



Análisi tècnic

És sorprenent la tècnica que s'ha recuperat i portat des dels anys 20 fins l'actualitat, on la tecnologia cinematogràfica permet fer qualsevol cosa. El tractament del color, al ser blanc i negre, és molt més precís, de manera que un s'adona de la cantitat de matissos d'aquests dos tons, a part del dramatisme que dóna a una pel·lícula així.
Seguint l'estètica anys 20, s'intrudueixen intertítols per aclarir què diuen els personatges. Es segueix la simbologia amb la tendència d'avançar el que passa, cosa que en comptes de decepcionar a l'espectador, fa augmentar l'interès. El recurs als detalls caracteritza motl aquestes pel·lícules, i un altre recurs molt sugerent és l'ús freqüent del fora de camp.

La banda sonora és imprescindible en el cinema mut, aquesta pel·lículan'és un clar exemple. La música, com a ambientació dels espais i de les accions, per anticipar o enfatitzar, pot ser tant diegètica com no diegètica. Els sorolls que poden apareixer i sobretot els silencis, són una part molt important de la banda sonora, que passen desapercebuts en les pel·lícules actuals, però que resalten molt en pel:lícules on no hi ha diàleg sonor.

El cinema soviètic

El cinema soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990.

Aquest tipus de cinema és conseqüència directa de la Revolució d’Octubre, gràcies a la qual el nou govern soviètic reconeixia el cinema com un important mitjà de comunicació de masses. D’aquesta manera es va apostar per una producció de films i formació de cineastes des del propi govern.

Algunes de les principals figures de la primera època  a part d'Eisentein, varen ser directors que han passat a formar part de la història com Lev Kuleshov, Vsevolod Pudovkin o Dziga Vertov.

Tots ells es caracteritzen per un mètode de representació no-natural, basat en l’experimentació i la recerca de construir conceptes amb la utilització del muntatge. Es tracta de films on la subjectivitat cobra una gran importància, ja sigui amb el guió, com en l’enquadrament que fa la càmera. El documentalisme serà un recurs molt utilitzat per tal de plasmar aquesta subjectivitat, a més d’explotar totes les possibilitats expressives del mitjà, aplicant algunes de les idees del constructivisme pictòric.

L’any 1921 encara no trobem a Moscú una sala de projeccions en funcionament i no serà fins a finals del mateix any que s’inauguri oficialment la primera. Dos anys més tard, Moscú ja comptava amb més de 90 sales de cinema.

Tot i aquesta revolució cinematogràfica a la URSS durant els anys 20, no hauríem d’oblidar que les produccions fetes durant aquest període estaven limitades a un règim autoritari. Per aquest motiu, des del govern, es facilitava i s’impulsava la creació de nous films, sempre que aquests estiguessin en consonància amb la política i ideologia oficials.

La música al cinema

La música al cinema, pot actuar de contrapunt i oferir significats que van més enllà d’allò que ens mostra l'imatge. Pot actuar de forma més passiva dins d’una pel·lícula, fent de música de fons (quedant en segon pla), o de forma paral·lela a la imatge. Per tant, la música reforça i explica allò que veiem en pantalla.

Tipus de músiques:

Diagètica:

Surt del propi desenvolupament de les imatges de la pel·lícula. Apareix al guió i es crea des de la preparació del guió. Apareix a l’escena com la part real de la seqüència, provinent d’una Font que veiem a la pantalla (compleix la funció ambiental) i en ocasions serveix per identificar espais concrets, permetent al director economitzar localitzacions.

Incidental: 

zona al marge de les imatges que veiem.

Funcions de la música al cinema:

-Ambientar una historia en un temps i lloc determinat

-Caracteritzar els personatges psicològicament

-Fer de fons musical en un diàleg. (Les coses avorrides passen més ràpid)

-Donar unitat a les escenes (una escena va amb una música i quan aquesta s’acaba, l’escena s’acaba també)

-Delimitar parts de l’obra de pel·lícula (la música acompanya els títols de crèdits.

Selecció i realització de la música

-Original: cançons fetes especialment per a la pel·lícula.

-Cançons ja existents.

Formes de relació entre música i imatge:

Van des del naturalisme, introduccions d’orquestra fins a l’èmfasi retòric.  En escenes planes de dramatisme hi posen una música per reforçar el sentiment. Naturalisme contrari d’èmfasi retòric.