Títol: Blancanieves
Director: Pablo Berger
Guió: Pablo Berger
Fotografia: Kiko de la Rica (B&N)
Música: Alonso de Villalonga
País: Espanya
Any: 2012
Durada: 104 min.
Análisi narratiu
Una versió a "la espanyola" del conte popular dels germans Grimm, folklorica, en blanc i negre i muda, és el que dóna contingut a aquesta pel·lícula.
Carmen una nena innocent a qui la seva família intenta protegir de les desgràcies que la petita viu, acaba demostrant la seva valentia quan, a causa d'una amnèsia s'enfronta a al l'ofici que duu escrit a la sang, ja que com el seu pare, es torera; i descobreix tots els records que l'amnèsia va borrar.
Encare que la pel·lícula sigui muda, el caràcter dels personatges es eflecteix perfectament en cadascún dels seus actes, ja que l'abundància de símbols avancen el que passarà i ajuden a fer-se una idea dels personatges de la història i l'acció en general.
La pel·lícula comença amb tres tragèdies: la mort de la mare, la paràlisi del pare i el seu casament amb la malvada madrastra. La nena, Carmen, viu agena a la situacio dle seu pare, fins que la seva àvia mor i s'ha de mudar al cortijo on la madrastra, Encarna té el control.
La pel·lícual dóna un gir argumental quan Carmen ja és gran i el seu pare mor. LA madrastra ja no ha d'encarregar-se d'ella i l'envia al bosc perquè un dels seus servents la mati, però només la deixa inconcient i amnèsica. Llavors, una companyia de nans toreros la troben i l'adopten, i casualment, ella descobreix el seu talent, el que acaba desenvolupant-se en un tràgic final.
Análisi tècnic
És sorprenent la tècnica que s'ha recuperat i portat des dels anys 20 fins l'actualitat, on la tecnologia cinematogràfica permet fer qualsevol cosa. El tractament del color, al ser blanc i negre, és molt més precís, de manera que un s'adona de la cantitat de matissos d'aquests dos tons, a part del dramatisme que dóna a una pel·lícula així.
Seguint l'estètica anys 20, s'intrudueixen intertítols per aclarir què diuen els personatges. Es segueix la simbologia amb la tendència d'avançar el que passa, cosa que en comptes de decepcionar a l'espectador, fa augmentar l'interès. El recurs als detalls caracteritza motl aquestes pel·lícules, i un altre recurs molt sugerent és l'ús freqüent del fora de camp.
La banda sonora és imprescindible en el cinema mut, aquesta pel·lículan'és un clar exemple. La música, com a ambientació dels espais i de les accions, per anticipar o enfatitzar, pot ser tant diegètica com no diegètica. Els sorolls que poden apareixer i sobretot els silencis, són una part molt important de la banda sonora, que passen desapercebuts en les pel·lícules actuals, però que resalten molt en pel:lícules on no hi ha diàleg sonor.
Guió: Pablo Berger
Fotografia: Kiko de la Rica (B&N)
Música: Alonso de Villalonga
País: Espanya
Any: 2012
Durada: 104 min.
Análisi narratiu
Una versió a "la espanyola" del conte popular dels germans Grimm, folklorica, en blanc i negre i muda, és el que dóna contingut a aquesta pel·lícula.
Carmen una nena innocent a qui la seva família intenta protegir de les desgràcies que la petita viu, acaba demostrant la seva valentia quan, a causa d'una amnèsia s'enfronta a al l'ofici que duu escrit a la sang, ja que com el seu pare, es torera; i descobreix tots els records que l'amnèsia va borrar.
Encare que la pel·lícula sigui muda, el caràcter dels personatges es eflecteix perfectament en cadascún dels seus actes, ja que l'abundància de símbols avancen el que passarà i ajuden a fer-se una idea dels personatges de la història i l'acció en general.
La pel·lícula comença amb tres tragèdies: la mort de la mare, la paràlisi del pare i el seu casament amb la malvada madrastra. La nena, Carmen, viu agena a la situacio dle seu pare, fins que la seva àvia mor i s'ha de mudar al cortijo on la madrastra, Encarna té el control.
La pel·lícual dóna un gir argumental quan Carmen ja és gran i el seu pare mor. LA madrastra ja no ha d'encarregar-se d'ella i l'envia al bosc perquè un dels seus servents la mati, però només la deixa inconcient i amnèsica. Llavors, una companyia de nans toreros la troben i l'adopten, i casualment, ella descobreix el seu talent, el que acaba desenvolupant-se en un tràgic final.
Análisi tècnic
És sorprenent la tècnica que s'ha recuperat i portat des dels anys 20 fins l'actualitat, on la tecnologia cinematogràfica permet fer qualsevol cosa. El tractament del color, al ser blanc i negre, és molt més precís, de manera que un s'adona de la cantitat de matissos d'aquests dos tons, a part del dramatisme que dóna a una pel·lícula així.
Seguint l'estètica anys 20, s'intrudueixen intertítols per aclarir què diuen els personatges. Es segueix la simbologia amb la tendència d'avançar el que passa, cosa que en comptes de decepcionar a l'espectador, fa augmentar l'interès. El recurs als detalls caracteritza motl aquestes pel·lícules, i un altre recurs molt sugerent és l'ús freqüent del fora de camp.
La banda sonora és imprescindible en el cinema mut, aquesta pel·lículan'és un clar exemple. La música, com a ambientació dels espais i de les accions, per anticipar o enfatitzar, pot ser tant diegètica com no diegètica. Els sorolls que poden apareixer i sobretot els silencis, són una part molt important de la banda sonora, que passen desapercebuts en les pel·lícules actuals, però que resalten molt en pel:lícules on no hi ha diàleg sonor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada